Assajos. Dia 13.

És la primera vegada que no començo a aixecar una obra des de l'independència absoluta, SÉ DE UN LUGAR, ELS DESGRACIATS i JO MAI les vàrem començar a preparar amb Prisamata sense saber com ni on les estrenariem, en locals d'assajos que ens deixaven i en processos de creació més precaris econòmicament(tot i que, finalment, vam acabar trobant socis que ens van acabar facilitant molt les coses, sobre tot en el cas de JO MAI, amb Bitò Produccions) però, per una altre banda, sota els ritmes que nosaltres mateixos decidiem. Les condicions sota les quals estem fent CLEÒPATRA són unes altres, definitivament, i és obvi que hi han uns clars avantatges en aixecar-se cada matí i anar còmodament a les instal.lacions del Lliure de Montjuïc a treballar sense haver-se de preocupar de massa coses apart d'aixecar l'obra. És cert que aquesta no és una superproducció, sinò una obra modesta econòmicament, però per mi la diferència és palpable, a molts nivells.

També és la primera vegada que no treballo amb actors que són amics íntims meus, i obviament la manera d'apropar-se emocionalment a les escenes i als personatges és diferent quan coneixes molt estretament els teus intèrprets i ells et coneixen a tu de la mateixa manera. Volem fer un teatre que emocioni i que arribi al moll de l'os de l'espectador, i fer-ho amb gent amb la que porteu anys compartint emocions pot semblar més fàcil a priori. O, com a mínim, per un director insegur(i tots els directors som insegurs, el que et digui el contrari et menteix) treballar amb "germans" sembla un entorn més favorable. Estic descobrint, treballant amb l'Anna, la Clàudia i el Manel, que no és així necessariament, tot i que, és lògic, les estratègies per connectar emocionalment no són exactament les mateixes. En tot cas, també tinc molt clar que encara estem en una fasse de muntatge. Ara podem anar agafant tastets, però ens llençarem a la piscina de les emocions més endavant. De fet, tinc la sensació de que si a l'inici del procés d'assajos l'equip comença a emocionar-se molt aviat és molt probable que, finalment, el públic no acabi d'entrar en la història, perquè primer has de construir un terra ben sòlid des del qual arrelar les passions dels personatges i les catarsis que han de provocar. No estic molt segur d'aquesta teoria, en tot cas, són reflexions que vaig fent en calent, com tot aquest blog. I suposo que si penso en aquestes coses és perquè, poc a poc, ens anem apropant a l'equador i, per més que hi hagin moltes decisions estratègiques de direcció que he de fer encara, i uns calendaris que s'han de complir, el que més m'importa és que aquesta obra pugui emocionar. Sé que tinc els actors precisos, generosos, amb eines i talent, per aconseguir-ho, però, passi el que passi, no puc perdre el focus.

Per una altra banda, si volem arribar a tenir el 2òn i 3er acte aixecats aquest divendres no podem badar. Avui és dimecres.

9,30h Amb l'Anna treballem el monòleg amb el que comença el 2òn acte. És un moment de l'obra on el públic encara està entrant dintre de la història, així que ens podem permetre el luxe de desconcertar una mica. A més, a nivell ideològic i teatral, és una de les parts més arriscades: Anna ha de parlar al públic i convertir la sala, i al públic, en una altra cosa que no és una sala de teatre. Per això trobem que és l'escena més neo-realista de la funció, on podem descobrir una cara molt diferent de l'Isabel. Anna passa el monòleg unes quantes vegades, anem definint millor el seu recorregut cada cop, i finalment, quan veig que l'ha entès perfectament i que sap explicar amb molta precisió què li passa, li demano que hi confiï amb totes les de la llei i no es recolzi a les seves eines d'actriu, que en té, moltes i molt perfeccionades, i que ens serveixen molt en altres escenes, però que en aquest monòleg en concret no ens són tan necessàries. Dir-li una cosa així a una actriu que té definitivament moltes més tables em fa una mica de respecte, sincerament, però l'Anna demostra una gran confiança en la feina que estem fent i fa un últim passe de l'escena que em deixa flipat. De sobte hem descobert una nova Isabel, i serà preciós quan puguem veure l'obra sencera amb els diferents colors que l'Anna està donant-li al personatge.

10,30h Arriba Manel i fem un repàs de l'escena Isabel / Dylan del 2òn acte. Abans els poso una mica de Guadalupe Plata perquè entrin en l'atmosfera de l'escena. Encara hem d'afinar i concretar moviments, ritme, pauses, intencions... És una escena complexa i fer-la sencera ens demana més hores de les que teniem previstes. La Clàudia ja ha arribat, estava convocada al voltant de les 11, però potser avui no treballarà. Aquest tipus de coses em saben molt greu, no m'agrada fer perdre el temps a la gent, però de vegades són inevitables. Amb l'Anna i el Manel seguim amb el curro de xinos que és anar marcant pas a pas aquesta escena, però això ens ajuda, poc a poc, a anar entenent què succeeix i com explicar-ho de la millor manera possible, tot i que encara no els hi demano que facin l'escena al 100%.

13,30h Tenim molt poc temps per aixecar l'escena Dylan / Paola del 2òn acte, i m'estresso una mica. Ho provem amb un tebeo de DYLAN DOG que ha servit de molta inspiració a l'obra i un matalàs que hi ha per allà que no m'acaba de convèncer, i els hi demano que la facin amb les seves intuicions i me n'adono de que és molt més complicada del que em pensava. És una escena que, si no fem bé, pot no funcionar. I no és cosa seva, a nivell de text és de les més complexes, té un cert humor, sí, però també pot arribar a fer-se enervant si no la mesurem bé. Proposo una primera posada en escena, de la primera meitat de l'escena, però no acabo d'estar convençut. Demà continuarem amb això. Hem de plegar, ja que són les 14:15 i el Manel ha de dinar ara, ja que desprès té feina amb MAMMON. Xerrem amb els actors, fent la ja clàssica cervesa de després de l'assaig, i la Clàudia comenta algunes coses que, com espectadora, no ha acabat d'entendre de l'escena Dylan / Isabel que avui hem fet. Li dono voltes. També ho repassarem demà. Començo a entrar en aquell estat mental obsessiu on no paro de reflexionar sobre l'obra constantment.

A veure. Podrem fer el 2òn i 3er acte seguits aquest divendres o no arribarem?