Assajos. Dia 10.

Si una cosa vam tenir clara quan el David Selvas ens va proposar aquest tríptic per primer cop és que havíem de trobar la manera d'aconseguir que no fossin només tres espectacles diferents sense cap nexe d'unió entre ells més enllà del tema que tractaven o d'altres vincles més abstractes(com el fet de que les tres obres tinguin ressonàcies religioses/històriques, començant pels títols): Sense cap mena de dubte, els espectadors que només veiessin una obra havien de poder entendre-la i disfrutar-la de manera individual, per descomptat; però qui decidís veure les tres havia de poder tenir una experiència completa i, en certa mesura, unitària. Després de buscar les possibles fòrmules vam arribar a la conclusió que utilitzar un mateix personatge, interpretat pel mateix actor, que tingués un paper més o menys destacat dintre de cada peça i al mateix temps un únic arc dramàtic amb certa coherència sumant les tres era una proposta plena de possibilitats, i una experiència diferent pels espectadors, però també molt contemporània, ja que ens estem acostumant, amb les sèries i els formats trans-mèdia, a conviure amb personatges de ficció de llarg recorregut. Així doncs, amb tres obres, en tres mesos diferents però seguits, on es pot observar l'evolució d'un mateix personatge vist des dels punts de vista de tres equips creatius diferents i al servei de tres històries diferents, podem traslladar al fet teatral aquesta relació actual de l'espectador amb els personatges. També teniem molt clar des de l'inici que aquest compromís dels autors no significava, en absolut, trair la visió artística individual de cada espectacle, sinó que la gràcia del joc és que aquest personatge es mogui per tres universos teatrals diferents entre sí sense perdre la seva pròpia coherència. Un bon repte.

Dels personatges possibles per fer aquest viatge tots vam estar d'acord que ens servia el de Dylan, a partir del qual ja s'estava esbosant l'argument de CLEÒPATRA, en el qual en aquell moment jo ja portava un temps treballant. Tots veiem que aquest Dylan, fos qui fos, podia tenir un lloc privilegiat a les tres obres. Però havíem de col.laborar i comunicar-nos bé per que el Dylan final fos el Dylan de tots, i això podia significar canviar idees preconcebudes que cadascú podia tenir del personatge o afegir coses a les nostres respectives peces per ajudar a crear una certa unitat. A partir d'aquí, el joc també té un component atzarós de cadàver exquisit que ens obliga a perdre una mica el control, i a confiar que la intuïció col.lectiva ens portarà al lloc precís.

Per descomptat, necessitàvem un actor que tots veiéssim com el Dylan que cada obra necessita i que alhora tingués l'energia i la capacitat que aquest tour-de-force demana. El teatre és una feina del dia a dia, i l'intèrpret que finalment donés cos a Dylan acabaria per convertir-se en el quart equip creatiu del tríptic, una de les peces clau en donar-li unitat a "Tot pels diners". En aquest sentit, crec que vam prendre una gran decisió trucant a Manel Sans: L'entrega amb la que està enfrontant-se a aquesta "perturbació" és molt generosa, ell és molt conscient de la seva responsabilitat.

9,30h Canvi de sala d'assaig, per no haver de compartir-la amb MAMMON i poder assajar per les tardes. Anem al 4rt pis, a la Sala 2, prou gran com per fer una petita sala de teatre independent. Comencem amb la Clàudia repassant el monòleg de la Paola que dona inici al tercer acte. De vegades passa que, a priori, penses que una escena concreta és de les més senzilles, i quan comences a treballar-la bé descobreixes que no, que el que sembla més bàsic és de fet on més t'has d'encarregar d'afinar. Poc a poc, Clàudia va deixant que la Paola vagi apareixent. S'assemblen molt, crec, actriu i personatge, però Paola ha tingut una vida tan excepcional, tan allunyada a la nostra, que hem d'exercitar molt la nostra imaginació per trobar la seva manera de moure's, de parlar, de sentir. Finalment, arribem a una primera aproximació al monòleg que ens satisfà als dos, amb els seus moviments escenics definits.

11,30h Amb Manel, Anna i Clàudia recordem les posicions de tot el 3er acte sencer, amb els monòlegs i el número musical inclosos. Els actors fan l'italiana sencera un parell de cops per no oblidar res, perquè el seu cos memoritzi la posada en escena. Jo els ajudo concretant i supervisant cada moviment.

13h Finalment els actors fan el 3er acte. Els hi he donat algunes directrius, molt poques, per ajudar-los a que es llencin, essencialment els trets generals a partir dels quals crec que el seu recorregut serà més natural. Som conscients que és el primer cop que ho faran, i que encetem l'obra pel final, així que realment no han transitat d'on venen i han de fer un acte de fe. La meva estratègia d'aixecar els actes de l'obra en ordre invers pot ser desconcertant, en un principi, però crec que és el més intel.ligent que podem fer, i que ens farà arribar al primer acte amb una conciència molt clara de què estem fent.

En aquesta escena els tres personatges deixen enrera moltes coses, gairebé sense adonar-se, i comencen una nova vida que feia molt de temps que esperaven. En el cas del Dylan aquest canvi és radical, ell per mi sempre ha simbolitzat la part més cutre i patètica de la "cultura del pelotazo" de la dècada passada, que representa tots aquells que es van creure l'individualisme agressiu amb el que vam entrar en la "modernitat" (de fet en un principi havia decidit batejar-lo amb aquest nom en homenatge a aquella sèrie televisiva que ens va pertorbar tant el cap als de la meva generació, Beverly Hills 90210: En versions anteriors de la història Dylan tenia aquest mote perquè el seu éxit més gran a la vida havia estat enrollar-se a L.A. amb Shannen Doherty un parell de mesos, tot i que finalment Marcel i Nao van proposar un altre origen pel mote més escaient per les nostres necessitats); aquesta escena, entre d'altres moltes coses, també ha de servir de pont per permetre que un nou Dylan pugui aparèixer a la tercera peça del cicle: L'ONZENA PLAGA.

I així, acabant la segona setmana d'assajos, tenim vint minuts d'obra aixecada. Molt bàsica, sense el decorat ni els elements ni la roba, sense el número musical ni el monòleg final tancat, però prou per començar a fer-nos una idea. Els tres entenen molt bé de què va l'escena i la saben explicar amb molta claredat, tot i que tan sols ha estat un primer cop. Veig que el ritme sembla funcionar, i també la barreja d'emocions, els personatges comencen a agafar forma. Clàudia ha provat coses noves en aquest primer passe, i funcionen. Anna comença a sentir-se còmoda amb un personatge que fa una setmana ni coneixia. I Manel ha agafat la forma molt ràpidament. Tinc moltes ganes de veure com evoluciona aquesta escena un cop la puguin començar a fer seva i estiguin prou còmodes com per tornar-se bojos.

És una gran manera d'acabar la setmana. Ara sabem una mica més quina obra estem fent.

Dinem tots junts al Bar del Lliure. Hi ha molt d'humor en aquest grup. Sí, és una bona companyia. Tot i això, les dones del grup ens avisen: "El moment de dir que estem molt contents ja s'ha acabat. Ara toca treballar molt."

Per la nit anem a veure un passe de MAMMON, amb el David Selvas, la Victòria Szpunberg i la resta de l'equip de La Brutal. Els equips creatius dels tres espectacles ens tornem a trobar.

Encara queden quinze dies per l'estrena de l'obra de Marcel i Nao, i ja han avançat molt: Tenen tota la peça muntada i poden aprofitar el temps que queda per aprofundir i perfeccionar. Van molt bé.

Per primer cop veig al Dylan en una altre situació que no és CLEÒPATRA, i la sensació és molt positiva: Tota la feina que hem fet ha servit per alguna cosa, realment puc veure un encaix entre el Dylan de Marcel i Nao i el meu, l'evolució del personatge d'una obra a l'altre és evident, sense trair cap de les dues propostes. I si aprofitem el que ja tenim i ho treballem bé encara podem aconseguir més cohesió entre els espectacles i un viatge més profund i divertit pel Dylan, que està començant a agafar vida davant dels nostres ulls. Amb un tio com ell pot passar qualsevol cosa.