producció de La Brutal.
9, 30h
Treballem amb la Claudia els seus dos monòlegs. Amb el que comença el tercer acte i amb el que, parlant al públic, comença l'obra. La seva aposta és molt concreta i poderosa. Podem començar a matisar. El seu personatge, la Paola, és bastant complex, així que hem de descubrir-lo poc a poc, deixar que el text ens vagi obrint portes, i provar paulatinament els diferents colors que sembla amagar. Moltes de les coses que explica són molt bèsties, però té un humor i una intel.ligència peculiars que hem d'entendre sense pressa. D'una altre banda, els monòlegs que els tres personatges han de fer a públic demanen que l'actor sigui capaç de transmetre les emocions extremes dels personatges i distanciar-se alhora, pràcticament convertir-se en dramaturgs-a-escena. És un equilibri difícil. Així que anem trobant el camí pas a pas. Li explico a la Claudia perquè aquests tres monòlegs a públic em fan pensar tant en LES 400 COUPS.
Proposo a la Claudia jugar, divertir-se, a partir del text. Aquest segon dia serà, finalment, un dia de començar a perdre-li respecte al text i veure el mapa en el que ens haurem de moure.
11h
Amb el Manel també treballem una mica el seu monòleg a públic, ell també té una proposta ferma, però entenem que aquest text està plé de corves i profunditats que demanen picar pedra: És el text que farà de midpoint de CLEÒPATRA i del tríptic en general, i aquí el Dylan obre la seva ànima i s'atreveix a mostrar-nos la seva fragilitat. És el cor del Dylan, així que haurem de fer aquest camí lent. És per això que comencem amb els tres monòlegs ja el segon dia, perquè cada dia de més que els hi puguem dedicar seran dies per aprofundir en qui són realment aquests personatges. Per una altra banda, sé que Manel està treballant a ful amb les seves emocions en aquesta fase del procés d'assajos de l'obra de Marcel i Nao, MAMMON(Manel assaja unes hores pels matins amb mi i unes hores per la tarda amb ells), així que prefereixo no apretar-li massa. És una bèstia, i hem de fer una bona arrencada si volem començar bé amb CLEÒPATRA, però em fa patir una mica el seu doblete.
Manel confronta el que estem començar a treballar amb CLEÒPATRA amb el que porta setmanes treballant a MAMMON, les diferències i les coherències entre els dos Dylans. És com si estigués rodant una pel-lícula i la seva segona part al mateix temps, i ens ocupa molt que l'evolució del personatge sigui la justa. Sembla que tot encaixa, per ara.
12h
Comencem a treballar el tercer acte sencer, amb els tres actors. Primer necessito que entenguin el ritme molt peculiar que aquesta escena demana, i els canvis radicals que li donen forma. Passem el text unes quantes vegades d'una manera exclusivament tècnica, com si fos una partitura. Són més de 10 pàgines i demanen una concentració atlètica. Apel.lant només al ritme, acabem entenent millor l'essència a partir de la qual la podem començar a aixecar.
Després els demano que la facin improvisadament, oblidant-se del text. No és una manera de treballar amb la que els tres estan igual de còmodes, però trobo important que agafin possessió de l'escena des del seu instint, com a punt de partida. Hem d'aturar-la i tornar a començar uns quants cops, per agafar bé la dinàmica, però la proposta serveix perquè agafin seguretat en el que succeeix realment.
Arribar al clímax d'aquesta escena ens esgota. Començo a veure quin és el camí que he de treballar, per ara, amb cadascun dels actors. Com a mínim l'intueixo. Encara costa que connectin els tres, però quan ho fan alguna cosa s'encén. He de seguir buscant aquest encaix.
14,30h
Dino amb la Cristina.
16h
Treballo amb Cristina els seus dos monòlegs. Un a públic, l'altre és una mena de discurs. Aquest últim el vam començar a treballar a casa meva fa un parell de setmanes, està més encaminat. Però demana d'una emoció i d'una convicció molt arrelades. És un altre dels que hem de deixar créixer a foc lent. El segon és un text que ens remou als dos molt, així que decidim tractar-lo amb un cert respecte, com a mínim per avui. L'estudiem a conciència i trobem un recorregut emocional que pot funcionar, i al que li haurem de dedicar molta feina.
També li explico a Cristina la meva obsessió amb l'escena final de LES 400 COUPS: Amb l'evocadora melodia de Jean Dujardin de fons, Antoine Doinel, després de les mil-i-una merdes per les que ha hagut de passar, corre desesperat i arriba a la platja. No s'atura fins arribar al mar, allà es mulla els peus i sembla que, per fi, alguna cosa li permet deixar de fugir. Torna a la sorra i, de cop, mira a càmara. Ens mira. L'imatge es congela i François Truffaut fa un zoom-in cap a la mirada del nen protagonista, interpel.lant-nos amb els seus ulls. Es com si ens digués: "Aquesta és la meva vida. I la teva?" La mirada de Jean Pierre Leaud va canviar la meva manera d'entendre la ficció i com ens relacionem amb ella. Per això quan penso en aquests monòlegs a públic crec que hem d'invocar aquell cop número 400.
18h
Marxo del Lliure.
22h
Primer esbós del calendari de la setmana que vé. Revisió de l'estratègia d'aquesta setmana. Nervis.
Treballem amb la Claudia els seus dos monòlegs. Amb el que comença el tercer acte i amb el que, parlant al públic, comença l'obra. La seva aposta és molt concreta i poderosa. Podem començar a matisar. El seu personatge, la Paola, és bastant complex, així que hem de descubrir-lo poc a poc, deixar que el text ens vagi obrint portes, i provar paulatinament els diferents colors que sembla amagar. Moltes de les coses que explica són molt bèsties, però té un humor i una intel.ligència peculiars que hem d'entendre sense pressa. D'una altre banda, els monòlegs que els tres personatges han de fer a públic demanen que l'actor sigui capaç de transmetre les emocions extremes dels personatges i distanciar-se alhora, pràcticament convertir-se en dramaturgs-a-escena. És un equilibri difícil. Així que anem trobant el camí pas a pas. Li explico a la Claudia perquè aquests tres monòlegs a públic em fan pensar tant en LES 400 COUPS.
Proposo a la Claudia jugar, divertir-se, a partir del text. Aquest segon dia serà, finalment, un dia de començar a perdre-li respecte al text i veure el mapa en el que ens haurem de moure.
11h
Amb el Manel també treballem una mica el seu monòleg a públic, ell també té una proposta ferma, però entenem que aquest text està plé de corves i profunditats que demanen picar pedra: És el text que farà de midpoint de CLEÒPATRA i del tríptic en general, i aquí el Dylan obre la seva ànima i s'atreveix a mostrar-nos la seva fragilitat. És el cor del Dylan, així que haurem de fer aquest camí lent. És per això que comencem amb els tres monòlegs ja el segon dia, perquè cada dia de més que els hi puguem dedicar seran dies per aprofundir en qui són realment aquests personatges. Per una altra banda, sé que Manel està treballant a ful amb les seves emocions en aquesta fase del procés d'assajos de l'obra de Marcel i Nao, MAMMON(Manel assaja unes hores pels matins amb mi i unes hores per la tarda amb ells), així que prefereixo no apretar-li massa. És una bèstia, i hem de fer una bona arrencada si volem començar bé amb CLEÒPATRA, però em fa patir una mica el seu doblete.
Manel confronta el que estem començar a treballar amb CLEÒPATRA amb el que porta setmanes treballant a MAMMON, les diferències i les coherències entre els dos Dylans. És com si estigués rodant una pel-lícula i la seva segona part al mateix temps, i ens ocupa molt que l'evolució del personatge sigui la justa. Sembla que tot encaixa, per ara.
12h
Comencem a treballar el tercer acte sencer, amb els tres actors. Primer necessito que entenguin el ritme molt peculiar que aquesta escena demana, i els canvis radicals que li donen forma. Passem el text unes quantes vegades d'una manera exclusivament tècnica, com si fos una partitura. Són més de 10 pàgines i demanen una concentració atlètica. Apel.lant només al ritme, acabem entenent millor l'essència a partir de la qual la podem començar a aixecar.
Després els demano que la facin improvisadament, oblidant-se del text. No és una manera de treballar amb la que els tres estan igual de còmodes, però trobo important que agafin possessió de l'escena des del seu instint, com a punt de partida. Hem d'aturar-la i tornar a començar uns quants cops, per agafar bé la dinàmica, però la proposta serveix perquè agafin seguretat en el que succeeix realment.
Arribar al clímax d'aquesta escena ens esgota. Començo a veure quin és el camí que he de treballar, per ara, amb cadascun dels actors. Com a mínim l'intueixo. Encara costa que connectin els tres, però quan ho fan alguna cosa s'encén. He de seguir buscant aquest encaix.
14,30h
Dino amb la Cristina.
16h
Treballo amb Cristina els seus dos monòlegs. Un a públic, l'altre és una mena de discurs. Aquest últim el vam començar a treballar a casa meva fa un parell de setmanes, està més encaminat. Però demana d'una emoció i d'una convicció molt arrelades. És un altre dels que hem de deixar créixer a foc lent. El segon és un text que ens remou als dos molt, així que decidim tractar-lo amb un cert respecte, com a mínim per avui. L'estudiem a conciència i trobem un recorregut emocional que pot funcionar, i al que li haurem de dedicar molta feina.
També li explico a Cristina la meva obsessió amb l'escena final de LES 400 COUPS: Amb l'evocadora melodia de Jean Dujardin de fons, Antoine Doinel, després de les mil-i-una merdes per les que ha hagut de passar, corre desesperat i arriba a la platja. No s'atura fins arribar al mar, allà es mulla els peus i sembla que, per fi, alguna cosa li permet deixar de fugir. Torna a la sorra i, de cop, mira a càmara. Ens mira. L'imatge es congela i François Truffaut fa un zoom-in cap a la mirada del nen protagonista, interpel.lant-nos amb els seus ulls. Es com si ens digués: "Aquesta és la meva vida. I la teva?" La mirada de Jean Pierre Leaud va canviar la meva manera d'entendre la ficció i com ens relacionem amb ella. Per això quan penso en aquests monòlegs a públic crec que hem d'invocar aquell cop número 400.
18h
Marxo del Lliure.
22h
Primer esbós del calendari de la setmana que vé. Revisió de l'estratègia d'aquesta setmana. Nervis.
No hay comentarios:
Publicar un comentario