Assajos. Dies 11 i 12.

Quan estàvem enregistrant el vídeo promocional de Sé de un lugar a Madrid vaig acabar dormint al sofà del meu vell colega Eloy Azorín, per relaxar-me una mica vaig posar la tele i, mig sobat, em vaig menjar sencera la primera pel.lícula de la trilogia d'Iron Man, amb Robert Downey Jr, "puto crack". Com passa sovint quan estàs en procés creatiu, igual que quan estàs enamorat, et sembla que veus senyals als llocs més insospitats. En aquell moment estava començant a imaginar CLEÒPATRA, i de sobte vaig veure molts paral.lelismes entre les aventures de Tony Stark i la història de la Paola, el paper que la Clàudia Benito fa a la nostra obra. La gent que ara llegeix el meu text, qual els hi explico aquesta inspiració,  no m'acaben d'entendre, però el fet és que, abans de fer l'estructura de CLEÒPATRA vaig diseccionar detalladament la d'IRON MAN i finalment vaig utilitzar part de la seva construcció arquetípica per començar a donar forma a l'escaleta de l'obra. Tingue-m'ho clar, més enllà d'un artefacte d'entreteniment molt ben fet, les pelis de l'home d'acer em semblen una propaganda belicista molt ofensiva a nivell ideològic, però fer de hacker de la cultura mainstream és una de les coses que més em diverteix, i si som capaços de trobar els símbols(involuntaris o no) que hi ha darrera de productes massius aparentment poc elaborats intel.lectualment ens podem trobar amb troballes sorprenents. De fet, normalment, si una història, sigui la que sigui, funciona de veritat, és perquè invoca mites amagats que ens apel.len profundament. En el cas d'IRON MAN, els arquetips paternals i maternals que estructuren emocionalment el viatge de maduresa i auto-afirmació d'aquest anti-heroi em semblaven un mirall interessant on reflectir Paola, Dylan i Isabel.  De fet, una constant de l'obra és que aquests tres personatges no paren d'explicar-se a si mateixos la seva pròpia vida a través de personatges mítics, contemporanis o no: Per ells els contes són una salvació. Però tampoc em feu excessiu cas, potser m'ha afectat haver vist massa vídeos de Zizek.

Fa bon temps. La primavera sembla que arriba.

Dia 11.

9,30h Comencem la setmana repassant amb la Clàudia la coreografia del monòleg d'inici de la Paola, amb l'ajuda de l'Oriol. La Clàudia l'ha estat repassant molt i es nota, així que podem anar afinant els moviments i perfeccionant-lo. Els seus moviments han de semblar totalment orgànics i naturals, però no és gens senzill. De fet, en certa mesura, i entre moltes altres coses, aquest moment té molt d'escena d'acció, com les que fan els personatges femenins de les pelis de Luc Besson, o, perquè no dir-ho, el mateix IRON MAN. Però en aquest cas no tenim ni explosions, ni dobles, ni efectes especials, només una actriu en un espai totalment buit que ens ha de fer imaginar l'escena amb eines exclusivament teatrals. Oriol i Clàudia marxen a practicar.

10,30h Amb l'Anna comencem a treballar l'escena Isabel / Dylan del 2òn acte. El Manel no ha vingut avui, el tio està assajant dues obres a l'hora i es mereix un descans, sense cap mena de dubte. Podem encetar l'escena sense ell, de fet el tute més gran aquí el té ella, així que quan demà vingui podrà afegir-se fàcilment a la feina que haguem fet avui. Primer de tot, repassem el text i deixem clares les intencions. En aquesta escena, Isabel passa per nombrosos estats emocionals, i el recorregut ha de quedar molt clar. Comencem a parlar de possibles moviments, però sense marcar res encara. Per tenir el text des de fa poc més d'una setmana, Anna el té bastant ben après: Són set pàgines ben farcides de text.

12h La Clàudia i l'Oriol tornen, ens ensenyen el que han estat treballant. Tot i que Clàudia comença a estar ja una mica saturada de repetir non-stop els mateixos moviments, sembla que la cosa està agafant forma. També mirem com segueix el monòleg, el provem amb la música, i treballem com ha d'encaixar el seu text amb el so.

12,30h Amb l'Anna comencem a aixecar l'escena i a marcar els moviments, es tracta primer de tot de que siguin orgànics i que l'ajudin a transitar les emocions de l'escena de la millor manera possible, però aviat començo a veure quina posada en escena aquesta part necessita per poder explicar-se amb bellesa i de manera que tots els espectadors la puguin veure bé(ja que estem treballant amb el públic a tres bandes).

Pleguem a les 14h. És important que Anna i Clàudia tinguin temps per estudiar la feina d'avui.

Dia 12.

9,30h Avui sí, ara amb Manel, seguim donant forma, amb Anna, a l'escena que vam començar a aixecar ahir. Tot el que vam treballar ahir funciona. Hem d'anar pas a pas, fixant bé moviment i intencions, creant pauses, canvis de foco, i fent que la tensió pugi lentament però sense aturar-se. Passen moltes coses en aquesta escena, i totes s'han d'entendre.

No arribem al final. Hem de baixar a la planta 0. Avui s'ha convocat la roda de premsa per promocionar el tríptic TOT PELS DINERS i tots hi hem de ser.

12h

14h Aprofitem que hi som tots per dinar David, Victòria, Marcel, Nao i jo i posar en comú noves idees per cohesionar encara més l'arc dramàtic de Dylan a través de les tres obres. Haver vist un passe de MAMMON l'altre dia ens ha vingut molt bé per fer volar la nostra imaginació i entendre millor qui és aquest senyor i com explicar-lo millor. És una reunió prou fructífera.

16h Amb la Clàudia repassem el seu monòleg d'inici, però ara sencer. De principi a fi, primer només a nivell tècnic: Moviments, ritme, posicions, coreografia, música... Quan la Clàudia ja té clar el recorregut comença a ficar l'emoció. El fem uns quants cops, i m'encanta com està quedant. Ja comencem a ensumar-nos com pot arribar a ser, tot i que l'hem de deixar que arreli bé perquè tot arribi on ha d'arribar. Ja podem començar a ser més precisos amb les emocions, i a buscar exàctament què sent la Paola i com ho expressa. Per descomptat, això ens ajuda a descobrir més aspectes del personatge i a fer-nos noves preguntes. Estic content, ja tenim un dels tres monòlegs a públic que aguanten l'estructura de l'obra dibuixada de principi a fi. Encara no hem arribat a l'equador del procés, li dic a la Clàudia, ara té temps suficient per agafar consistència amb aquesta entrada tan complexa que té a l'obra.

Marxem a les 18h, em passo un moment per l'Espai Lliure, on Marcel i Nao estan muntant el seu MAMMON. Aquesta sala és una de les més màgiques on pots tenir la sort de treballar, l'intimitat que es crea l'hem de saber aprofitar.

El que queda de setmana estaria bé aconseguir aixecar el 2òn acte sencer, és un repte al que no sé si arribarem. El triomf màxim serà si divendres podem veure 2òn i 3er acte junts.

Ho aconseguirem?

Assajos. Dia 10.

Si una cosa vam tenir clara quan el David Selvas ens va proposar aquest tríptic per primer cop és que havíem de trobar la manera d'aconseguir que no fossin només tres espectacles diferents sense cap nexe d'unió entre ells més enllà del tema que tractaven o d'altres vincles més abstractes(com el fet de que les tres obres tinguin ressonàcies religioses/històriques, començant pels títols): Sense cap mena de dubte, els espectadors que només veiessin una obra havien de poder entendre-la i disfrutar-la de manera individual, per descomptat; però qui decidís veure les tres havia de poder tenir una experiència completa i, en certa mesura, unitària. Després de buscar les possibles fòrmules vam arribar a la conclusió que utilitzar un mateix personatge, interpretat pel mateix actor, que tingués un paper més o menys destacat dintre de cada peça i al mateix temps un únic arc dramàtic amb certa coherència sumant les tres era una proposta plena de possibilitats, i una experiència diferent pels espectadors, però també molt contemporània, ja que ens estem acostumant, amb les sèries i els formats trans-mèdia, a conviure amb personatges de ficció de llarg recorregut. Així doncs, amb tres obres, en tres mesos diferents però seguits, on es pot observar l'evolució d'un mateix personatge vist des dels punts de vista de tres equips creatius diferents i al servei de tres històries diferents, podem traslladar al fet teatral aquesta relació actual de l'espectador amb els personatges. També teniem molt clar des de l'inici que aquest compromís dels autors no significava, en absolut, trair la visió artística individual de cada espectacle, sinó que la gràcia del joc és que aquest personatge es mogui per tres universos teatrals diferents entre sí sense perdre la seva pròpia coherència. Un bon repte.

Dels personatges possibles per fer aquest viatge tots vam estar d'acord que ens servia el de Dylan, a partir del qual ja s'estava esbosant l'argument de CLEÒPATRA, en el qual en aquell moment jo ja portava un temps treballant. Tots veiem que aquest Dylan, fos qui fos, podia tenir un lloc privilegiat a les tres obres. Però havíem de col.laborar i comunicar-nos bé per que el Dylan final fos el Dylan de tots, i això podia significar canviar idees preconcebudes que cadascú podia tenir del personatge o afegir coses a les nostres respectives peces per ajudar a crear una certa unitat. A partir d'aquí, el joc també té un component atzarós de cadàver exquisit que ens obliga a perdre una mica el control, i a confiar que la intuïció col.lectiva ens portarà al lloc precís.

Per descomptat, necessitàvem un actor que tots veiéssim com el Dylan que cada obra necessita i que alhora tingués l'energia i la capacitat que aquest tour-de-force demana. El teatre és una feina del dia a dia, i l'intèrpret que finalment donés cos a Dylan acabaria per convertir-se en el quart equip creatiu del tríptic, una de les peces clau en donar-li unitat a "Tot pels diners". En aquest sentit, crec que vam prendre una gran decisió trucant a Manel Sans: L'entrega amb la que està enfrontant-se a aquesta "perturbació" és molt generosa, ell és molt conscient de la seva responsabilitat.

9,30h Canvi de sala d'assaig, per no haver de compartir-la amb MAMMON i poder assajar per les tardes. Anem al 4rt pis, a la Sala 2, prou gran com per fer una petita sala de teatre independent. Comencem amb la Clàudia repassant el monòleg de la Paola que dona inici al tercer acte. De vegades passa que, a priori, penses que una escena concreta és de les més senzilles, i quan comences a treballar-la bé descobreixes que no, que el que sembla més bàsic és de fet on més t'has d'encarregar d'afinar. Poc a poc, Clàudia va deixant que la Paola vagi apareixent. S'assemblen molt, crec, actriu i personatge, però Paola ha tingut una vida tan excepcional, tan allunyada a la nostra, que hem d'exercitar molt la nostra imaginació per trobar la seva manera de moure's, de parlar, de sentir. Finalment, arribem a una primera aproximació al monòleg que ens satisfà als dos, amb els seus moviments escenics definits.

11,30h Amb Manel, Anna i Clàudia recordem les posicions de tot el 3er acte sencer, amb els monòlegs i el número musical inclosos. Els actors fan l'italiana sencera un parell de cops per no oblidar res, perquè el seu cos memoritzi la posada en escena. Jo els ajudo concretant i supervisant cada moviment.

13h Finalment els actors fan el 3er acte. Els hi he donat algunes directrius, molt poques, per ajudar-los a que es llencin, essencialment els trets generals a partir dels quals crec que el seu recorregut serà més natural. Som conscients que és el primer cop que ho faran, i que encetem l'obra pel final, així que realment no han transitat d'on venen i han de fer un acte de fe. La meva estratègia d'aixecar els actes de l'obra en ordre invers pot ser desconcertant, en un principi, però crec que és el més intel.ligent que podem fer, i que ens farà arribar al primer acte amb una conciència molt clara de què estem fent.

En aquesta escena els tres personatges deixen enrera moltes coses, gairebé sense adonar-se, i comencen una nova vida que feia molt de temps que esperaven. En el cas del Dylan aquest canvi és radical, ell per mi sempre ha simbolitzat la part més cutre i patètica de la "cultura del pelotazo" de la dècada passada, que representa tots aquells que es van creure l'individualisme agressiu amb el que vam entrar en la "modernitat" (de fet en un principi havia decidit batejar-lo amb aquest nom en homenatge a aquella sèrie televisiva que ens va pertorbar tant el cap als de la meva generació, Beverly Hills 90210: En versions anteriors de la història Dylan tenia aquest mote perquè el seu éxit més gran a la vida havia estat enrollar-se a L.A. amb Shannen Doherty un parell de mesos, tot i que finalment Marcel i Nao van proposar un altre origen pel mote més escaient per les nostres necessitats); aquesta escena, entre d'altres moltes coses, també ha de servir de pont per permetre que un nou Dylan pugui aparèixer a la tercera peça del cicle: L'ONZENA PLAGA.

I així, acabant la segona setmana d'assajos, tenim vint minuts d'obra aixecada. Molt bàsica, sense el decorat ni els elements ni la roba, sense el número musical ni el monòleg final tancat, però prou per començar a fer-nos una idea. Els tres entenen molt bé de què va l'escena i la saben explicar amb molta claredat, tot i que tan sols ha estat un primer cop. Veig que el ritme sembla funcionar, i també la barreja d'emocions, els personatges comencen a agafar forma. Clàudia ha provat coses noves en aquest primer passe, i funcionen. Anna comença a sentir-se còmoda amb un personatge que fa una setmana ni coneixia. I Manel ha agafat la forma molt ràpidament. Tinc moltes ganes de veure com evoluciona aquesta escena un cop la puguin començar a fer seva i estiguin prou còmodes com per tornar-se bojos.

És una gran manera d'acabar la setmana. Ara sabem una mica més quina obra estem fent.

Dinem tots junts al Bar del Lliure. Hi ha molt d'humor en aquest grup. Sí, és una bona companyia. Tot i això, les dones del grup ens avisen: "El moment de dir que estem molt contents ja s'ha acabat. Ara toca treballar molt."

Per la nit anem a veure un passe de MAMMON, amb el David Selvas, la Victòria Szpunberg i la resta de l'equip de La Brutal. Els equips creatius dels tres espectacles ens tornem a trobar.

Encara queden quinze dies per l'estrena de l'obra de Marcel i Nao, i ja han avançat molt: Tenen tota la peça muntada i poden aprofitar el temps que queda per aprofundir i perfeccionar. Van molt bé.

Per primer cop veig al Dylan en una altre situació que no és CLEÒPATRA, i la sensació és molt positiva: Tota la feina que hem fet ha servit per alguna cosa, realment puc veure un encaix entre el Dylan de Marcel i Nao i el meu, l'evolució del personatge d'una obra a l'altre és evident, sense trair cap de les dues propostes. I si aprofitem el que ja tenim i ho treballem bé encara podem aconseguir més cohesió entre els espectacles i un viatge més profund i divertit pel Dylan, que està començant a agafar vida davant dels nostres ulls. Amb un tio com ell pot passar qualsevol cosa.

Assajos. Dia 9.

Abans d'anar a l'assaig em prenc un cafè al Terra Alta, el bar del carrer Hospital que és també la seu Barcelonesa de la penya de l'Osasuna FC. Les millors truites del barri Xino, sense cap mena de dubte. El fill dels amos, l'Imanol, guitarrista dels Fuckin' Bollocks(i, per cert, fa anys, company d'aventures rockabillies amb el Gato, el músic que ens està fent el tema del clímax final, "al final tot encaixa") de tant en tant m'explica històries del barri. Fa temps em va parlar d'uns asidus al bar, una vella prostituta i el jove a qui li havia llogat una habitació, i la seva peculiar relació romàntica; en el seu moment vaig pensar que era una història digna d'una obra de teatre que algun dia hauria d'escriure. Quan vaig començar a treballar en CLEÒPATRA vaig recuperar aquesta "història de barri" com a punt de partida, però poc a poc vaig anar descobrint, al documentar-me i investigar en el tema, que la història podia crèixer cap un altre lloc, potser més interessant, i que les històries que ens expliquem, fins i tot les orals, que semblen més lliures, parlen de vegades més dels nostres prejudicis que realment del món que ens envolta. Part del canvi que va anar patint la trama en les meves notes va venir de la gent que vaig anar coneixent i que em va demanar més respecte a l'hora de tractar certs temes, temes que els implicaven personalment. Finalment, van ser els mateixos personatges els que van començar a fer-se forts, i a demanar-me, com autor, l'amor i la sort que es merèixen.

El tema de les treballadores sexuals, o prostitutes (ja com defineixis el que fan suposa un posicionament ideològic impossible d'evitar), és dels més polèmics, i les susceptibilitats que desperta superen el discurs dreta/esquerra. Precisament per això, perquè crec que el teatre, i més el teatre públic, ha de servir per a proposar-nos debats sobre el món que ens envolta (i, no ens enganyem, també perquè m'agrada remenar una mica les nostres zones de comfort ideològic), vaig decidir que CLEÒPATRA giraria, entre d'altres, al voltant d'aquest tema. Aquest, tambè com altres temes que es toquen a l'obra, últimament apareix més als mitjans de comunicació més massius, gràcies sobre tot a la feina d'algunes activistes que estan començant a trencar amb l'estigmatizant tendència a no deixar parlar mai de la prostitució a les dones que l'exerceixen. L'organització sindical de les treballadores sexuals i la feina que estan fent per empoderar-se està arribant fins i tot als diaris generalistes i els informatius de la TV, creuant la frontera del mainstream. Quan estava construint el personatge que dona títol a l'obra vaig trobar en aquestes dones i la seva lluita una gran inspiració, i ara els col.legues que han llegit el text de CLEÒPATRA m'avisen quan veuen situacions similars a les que explico a l'obra comentades als telenotícies. No és casualitat, els hi dic, de fet em va costar molt trobar els referents concrets per donar forma a la Isabel(coneguda també com Cleòpatra) fins que no vaig donar amb aquestes dones valentes que per fi estan trencant amb la seva invisivilització. La feina d'un any de documentació ha servit perquè, sense que aquesta fos la meva intenció original, estiguem fent una obra de text que, malgrat el lent procés que l'escriptura i els assajos demanen, parla de coses que són de l'actualitat més immediata.

9,30h Comencem a treballar el número musical amb l'Anna i l'Oriol. Busquem inspiració en els vídeos de Bob Fosse que hem estat mirant amb l'Oriol, i decidim que aproparem els moviments a l'estil de dansa jazz, i si cal demanar ajuda en aquest sentit ho farem. També anem concretant quan pujarà i baixarà el ritme de la música, quan necessitem que s'aturi, quan ha de tenir més swing... Oriol s'encarregarà de passar-li aquesta informació al Gato perquè ens faci una nova demo amb l'estructura definitiva. Quan arriben la Clàudia i el Manel anem concretant, punt per punt, l'esquelet bàsic de la coreografia. Deixem la definició precisa dels moviments per un altre dia, quan estiguem més segurs amb l'arquitectura general. Ara, del que es tracta, és d'acabar de trobar la personalitat a grans trets del número, la dramaturgia que hi ha d'haver darrera, la relació entre els personatges i el públic, els crescendos que hem d'inventar, l'arc que el sustenta(molt important: com el fem acabar!) i com ha de ser exàctament l'humor d'aquesta peça. Arribem a unes decisions bàsiques que ens engresquen. Per primer cop, tenim la sensació de que estem encarrilats amb el número.

11,00h Abans que Oriol marxi a fer un bolo amb Espai Dual, ell i Clàudia revisen els moviments que del monòleg a públic d'inici. La partitura ja està feta, però ella necessita repasar-la a conciència, i ho entenc, perquè no només té la seva complexitat (s'ha de moure i parlar alhora, en frasses i posicions curtes i molt precises) sinó que a més a més personatge i actriu es mouen de manera diferent, i això ens ajudarà a que la Clàudia pugui fer una composició més particular. Sé que ella pot fer això i més, quan més possibilitats li veig a un actor més m'agrada retar-lo a trobar colors que no està acostumat a fer servir.

11,30h Amb els tres, la Clàudia, el Manel i l'Anna repassem els moviments i posicions, i algunes intencions, les més clares, de tot el tercer acte. És una feina bastant pesada, i els hi aviso que no acabin de posar les seves emocions ara per ara perquè estarem repetint i maxacant per tal que puguin memoritzar bé la posada en escena general. Ja vam treballar ahir i abans d'ahir tota aquesta part, així que puc començar a fixar-me en els detalls, i a concretar millor quan es mouen, quan no, si aquí donen una passa o donen dues, si aquí són al centre de l'escenari o una mica a la dreta o a l'esquerra, si aquesta frasse va acompanyada d'un gest o no, si es miren en aquesta replica o miren a una altre banda, si el cigarro se l'encén abans o després del peu de l'altre actor. Concretant cada petit detall anem donant més sentit a l'escena i anem descobrint millor la seva essència. En algún moment sel's hi escapa alguna emoció i podem ensumar-nos la potència que el tercer acte pot arribar a tenir. Són moltes pàgines, passen bastantes coses, i a les dues i pico acabem esgotats però per sort hem arribat al final. Demà, per fi, podrem llençar-nos a l'escena. Podrem veure el tercer acte. Ganes.

Torno a casa a les tres i pico i just al portal em trobo a la Paula Ezquerra, una de les impulsores de l'Assamblea de Prostitutes de Barcelona i activista de Putes Indignades, a qui conec del barri des de fa anys, una lluitadora de cap a peus. De vegades em dic que he de ser neutral ideològicament quan escric perquè faig teatre per tothom, no només per la gent que pensa com jo, ja que predicar als conversos és detestable, però parlant amb la Paula penso que també he d'anar amb compte amb aquest discurs, perquè té quelcom de deshonest. Admiro el valor de la Paula i tota la feina que està fent. En això no puc ser neutral. Espero que vingui a veure l'obra. I espero que li agradi.

Assajos. Dies 7 i 8.

Dia 7

Dies d'assajos de fred i pluja.

9,30h Amb l'Anna treballem els seus dos monòlegs. El del 3er acte, a públic, té molta complexitat. Per començar, li demano a l'Anna que l'ataqui uns quants cops des de diferents angles, alguns oposats. Agafem de cada versió algunes notes que poden ser a la composició final. I el deixem descansar. El seu monòleg del 2òn acte el tenim una mica més clar, l'aixequem. Ja tenim una primera arquitectura. Encara no ens posem a furgar en les emocions.

10,30h Amb el Manel ens posem amb el seu monòleg a públic del 2òn acte. És el midpoint de l'obra, està farcit de transicions i diferents estats d'ànim i emocions, Manel té el principi molt definit ja, però encara no hem arribat ni a la meitat. Entén molt bé el què li passa al Dylan en aquest moment i què ens vol explicar, i les seves apostes són molt interessants i les fa amb convicció. Anem definint i trobant els moviments espaials que millor ajuden a no fer-nos perdre mai el fil i concretant les corves emocionals per les que ha de passar. Ens falta l'altre meitat del monòleg, encara.

12h S'afegeix la Clàudia i ens enfrontem al 3er acte, primer el tornen a passar per tenir-lo ben fresc i els demano que l'aixequin amb el que hi ha a la sala d'assaig, que de fet són els elements que Marcel, Nao i la Kompanyia utilitzen per les tardes pel seu MAMMON. Improvisadament, fan les 10 pàgines senceres a partir de les seves intuicions. A partir de les decisions escèniques que hem decidit amb el Jose Novoa col.loco els mobles en llocs més o menys estratègics i els hi proposo els moviments i les posicions bàsiques que crec que aquesta escena necessita per ser explicada. És una coreografia a grans trets. La practiquen un parell de cops i ho deixem estar per avui.

13,30h Amb el Gato provem el to de veu perfecte perquè l'Anna pugui cantar còmodament el tema final. Serà un F#. Obviament, el primer pas perquè aquest arriscat clímax final funcioni és que l'Anna s'hi senti molt còmode.

Anna ens ensenya l'interpretació de La Pulga que va fer al Barcelona Aixeca el Teló del 2010.

Doncs sí. La cosa té moltes possibilitats si sabem fer-ho bé.

16h Amb la Clàudia repasem el seu monòleg del 3er acte, amb el monstre. Tenim molta informació sobre aquest text, i hem d'anar netejant fins que, finalment, entenem una mica més l'arrel bàsica del què la Paola diu i vol en aquest moment. Finalment, ens emocionem a l'últim passe. Una bona manera d'acabar.

Dia 8

10,00h Amb l'Anna tornem a treballar una mica més el seu monòleg del 2òn acte. Quina és l'emoció concreta des d'on parla en aquest moment la Isabel? Això és el que anem buscant. Trobem un lloc que crec és el més interessant, i l'arrelem. Desprès mirem també el seu monòleg a públic del 3r acte, el Manel ja hi és i la seva presència ens ajuda a trobar alguns moviments i intencions concretes. Trobem els moviments en escena i les primeres motivacions de la primera meitat del monòleg, i tinc la sensació que estem avançant molt ràpid.

11,30h Amb el Manel, la Clàudia i l'Anna recordem la italiana del 3er acte que ahir vam aixecar. L'anem fixant i concretant, tot i que ni el ritme ni gran part de les intencions ni tan sols les posicions exactes són les que han de ser encara. És un treball tècnic a priori, però quan els actors es troben més còmodes és inevitable que algunes apostes artístiques comencin a sortir, i es pot començar a olorar com pot acabar definint-se tota aquesta escena. Estem a punt de trobar-la.

12,30h Amb l'Anna i el Manel llegim la seva escena del 2òn acte. És una de les que més m'agraden del text, crec, 7 ó 8 pàgines on la Isabel fa un slalom que pot resultar molt potent, l'Anna té les eines per fer una senyora escena, però no em vull descuidar que el Manel vagi encaixant tots els gols des del lloc on realment faci que tot funcioni. Després d'haver-la llegit i comentada, tenen més material, espero, per poder preparar-la i començar a treballar-la la setmana que ve.


13,30h Amb el Manel i la Clàudia mirem, també, la seva escena del 2òn acte. En aquest cas la podem començar a aixecar, ja que la feina base està feta. Fan una primera aposta, sense cap directriu meva. La tenen claríssima, la claven molt. Començo a veure quina pot ser la posada en escena però deixem aixó per un altre dia.

Per la nit, el Gato ens envia la versió del tema final en l'acord decidit per l'Anna. És deliciosa. Amb un aire més greu, la cançó agafa un altre color, més melanconiós. Bingo.

Assajos. Dia 6

9,30h

Quan arribo, l'Oriol ja és a la sala d'assaig, ha connectat el seu mòbil a l'amplificador i la cançó que li vaig enviar per wassap aquest dissabte sona a tot volum, evidenciant el perquè no sóc cantant professional. Oriol és treballant, buscant moviments pel número musical de la Cleòpatra.

Anna arriba, em diu amb la seva veu cascada: "Encara se m'ha d'aclarir la veu, que ara s'està despertant". Cap problema, tal i com ara sona ja és perfecte per aquesta peça de cabaret canalla que avui hem de començar a esbossar.

Sóc un amant de Stanley Donen, Minnelli, Busby Berkley, del Bollywood dels 50, Démy, i molt especialment de Bob Fosse. El musical, quan no cau en el sucre refinat industrial, és un dels gèneres cinematogràfics dels que mai en tinc prou; i, específicament en teatre, quan he pogut trobar aquelles obres que barregen peces musicals(cançó, dansa, o música en viu...) sense deixar d'explorar en les possibilitats concretes del fet teatral, des del teatre de la Needcompany fins al MONKEY de Damon Albarn, passant pel teatre musical més prototípic però fet amb rigor i amb el punt necessari de canallisme naïf, com el MATILDA de la Royal Shakespeare Company, he pogut vibrar amb la mateixa ingenuitat feliç que quan era un nen i se'm va obrir un nou món veient el MIKADO de Dagoll Dagom. Per això, sempre busco la manera de col.locar algun número musical dintre les meves peces. Dintre del teatre de vocació ritual en el que intento explorar, la música i el moviment són eines infal.libles. I una bona compensació per la tendència dels meus personatges a la febril diarrea verbal.

En el cas d'aquesta obra, fins i tot en un moment havia jugat amb la possibilitat de titular-la CABARET COCAÏNA, quan la idea era fer un homenatge més clar als espectacles més sleazies (tipus Bodega Bohemia) i a la Barcelona més canalla de la història recent. Finalment, el text va convertir-se en una altre cosa, però encara vaig intentar mantenir un punt cabaretero a CLEÒPATRA, del qual els números suposo que seran l'aspecte més evident.

Amb l'Oriol i l'Anna comencem a buscar una estructura per aquest número, a partir de la lletra que vaig escriure només fa dos dies(el número en un principi havia de ser alemany, amb el seu text original, finalment he decidit inventar-me una lletra que sumi més a l'argument global) i la maqueta que ens ha fet el Gato. Comencem a partir de la idea de catarsi màxima del personatge de la Isabel, on ha d'anar relacionant-se amb els altres personatges, i fins i tot atrevir-se a trencar barreres que, en altres escenes, han tingut, i també de participar una mica amb el públic. Arriben Manel i Clàudia i comencen a afegir-se a les propostes que anem fent. Puc aportar coses conceptuals, però és l'Oriol qui les tradueix en moviments. En una altra vida em demano tenir una joventut de ballarí per poder tenir una maduresa de coreògraf.

No acabem amb res excessivament definit, però ens pixem de riure. Bona senyal. Tenim deures, hem d'investigar una mica per avançar cap alguna cosa concreta. Li dic a l'Oriol que es miri "Take off with us" d'ALL THAT JAZZ. Ens hem d'inspirar.

11,00h

Repassem el número del Dylan i li expliquem a l'Anna. Aquest l'anem definint més. És la risión absoluta. La Mireia es seu una estona a mirar i sembla que flipa una mica: "Què trash!". Pot funcionar. Apareix en un moment de la trama on és molt important alleugerir, i per nosaltres fer-ho està sent definitivament molt lleuger. Manel cada cop el disfruta més i es deixa anar. L'Anna s'afageix a partir dels moviments que ja havíem començat a trobar amb la Clàudia.

L'Anna ens pregunta a l'Oriol i a mi si ens coneixem de fa molt. La veritat és que, des de l'adolescent que vaig conèixer fent vídeos delirants als camerinos d'El Cor de la Ciutat fins ara ja ha passat una mica de temps. En els dos anys i pico que li vam dedicar a posar en peu el Maxi de JO MAI no hem deixat de jugar i investigar en les possibilitats infinites que ens dona l'escenari i la interpretació. Tot i la seva joventut, porta el teatre a la sang, però alhora no deixa de ser mai un joc per ell, per això és una molt bona peça en un equip, perquè sempre ens recorda a la resta que fer teatre no pot deixar mai de ser la nostra hora del pati.

12h

Seguim amb el monòleg de la Clàudia, el que dona inici a l'espectacle. Hi ha una part amb moltes possibilitats però molt complexa de donar forma. L'últim dia vam entendre, la Clàudia i jo, que necessita d'una coreografia específica. Abans que l'Oriol marxi, mirem de trobar la partitura concreta. Recordo la feina que estem fent amb LosCorderosSC a un altre espectacle en el que treballo amb Íntims Produccions, WASTED, i la seva obsessió per trobar la multiplicitat de llenguatges que cos i verb poden combinar junts.

Descobrim que aquest passatge del monòleg ha de ser com una kata d'arts marcials, d'alguna manera, i anem buscant els moviments precisos que la conformarien. Clàudia és molt precisa, això ja ho hem descobert, i si domina aquest tros pot acabar per ser molt xulo, fins i tot una mica hipnòtic. L'enregistrem perquè s'ho pugui estudiar.

Quan marxa Oriol tots li desitgem sort: Aquesta nit són els Premis de la Crítica i ell està nominat a millor actor revelació per JO MAI.

13h

Comencem a llegir la nova versió del tercer acte.

Sempre que apareixen canvis, hi ha un moment de comparar uns i altres. Hi ha coses de l'antiga que decidim recuperar. En tot cas, es nota, inevitablement, que el tercer acte és el que menys revisions vaig poder fer(el temps, de vegades, fa acte de presència), i haver hagut de re-escriure'l aquest cap de setmana ha ajudat a afinar coses encara no del tot madures.

L'entenen molt bé a la primera, hi ha poques observacions a fer en un primer moment, poden aixecar-lo sense cap problema: Tenen el ritme i les intencions bastant clares. Com comença a ser costum, és impossible llegir de principi a fi sense que alguna broma o algun riure ens obligui a divagar una mica, a partir del que diuen els personatges. Bona senyal.

Faig unes poques notes i comentem la jugada de demà: Si volem seguir en un bon ritme de treball, hem de fer una primera aixecada d'aquest tercer acte.

14h

Dino amb el Manel i l'Anna.

El Manel s'escandalitza quan l'Anna li explica les seves aventures per Las Vegas. Manel mira  l'Anna com el Dylan ha de mirar la Isabel.

16h

Treballem l'Anna i jo a soles.

A partir dels monòlegs anem fent-nos preguntes i descobrint coses de la Isabel. Qui és. Li parlo a l'Anna d'algunes de les dones treballadores sexuals que he pogut conèixer o de les que he pogut llegir en el procés de documentació del text.

Trobem unes, a grans trets, línies mestres als monòlegs perquè l'Anna pugui estudiar-los amb algun camí dramàtic concret. Així li serà molt més fàcil aquesta memorització-express on s'ha de pujar.

Treballar amb l'Anna és sempre una excusa per deixar anar i escoltar anècdotes divertides i plenes de vida. És, a més, una manera molt profitosa de treballar: Si volem que els nostres personatges tinguin vida, posar la nostra pròpia vida en el procés ajuda inevitablement.

18h

Em quedo a mirar una estona els assajos de MAMMON, de Marcel i Nao. Amb la Mima, el Javier, la Paula i el Manel. M'encanta veure el Dylan des d'un altre punt de vista, i descobrir com era abans de que comencés la meva història. Tant com la feina ho permeti, he d'estar al cas de com avancen les altres obres del tríptic. Així hem treballat des del principi i, per molt que assajar et xucli la vida, és una manera de currar que no hauria de canviar.

Té molt bona pinta. Com sempre, Marcel i Nao prometen festa.

A la nit, rebo aquest wassap de l'Oriol:

"No tengo premio, pero mi madre y yo tenemos cuatro vales de birra gratis"

Assajos. Dia 5.

Camino cap el Teatre Lliure, com cada matí, pels carrers del Poble Sec.

El personatge d'Isabel ha estat sempre envoltat de dificultats. Una de les més obvies ha estat el tema de l'edat, mai havia escrit un personatge tan important d'aquesta edat. Luisa Matienzo, la productora Tusitala, amiga i sòcia molt sovint, sempre em retreia que només escric sobre "jovencitos". Ha estat un repte per un Piter Pan com jo intentar donar veu a una dona de 65 anys.

A l'hora de buscar l'actriu també va ser una aventura. Jo estava entossudit en aconseguir que hi participés una en concret, una de les més grans actrius catalanes en aquesta franja d'edat, i després de molta paciència i insistència vam aconseguir el seu sí. A menys d'un mes de començar els assajos em va trucar per dir-me que li havia sortit una sèrie i no podria fer l'obra. Així doncs, vam començar a buscar opcions amb temps escàs de marge.

Ara, de nou, el personatge d'Isabel ens tornava a donar problemes, fins i tot un cop començats els assajos.

De vegades als directors, sobre tot quan som també autors del text i no hem tingut temps d'agafar distància, ens costa canviar la perspectiva de les coses. L'alegria, la canallesca i la convicció que necessita el personatge d'Isabel sempre havia pensat que coincidien amb els atributs de l'Anna Azcona, però el fet de veure-la massa jove pel personatge havia fet que decidís no trucar-la i decantar-me per altres opcions.

Ara que el personatge tornava a estar vacant la vaig trucar de seguida. Per sort, no només podia pujar-se al carro immediatament sinó que semblava entusiasmada per la proposta, ahir li vaig enviar el text i vindria en un parell d'hores al Teatre per parlar del tema.

Què passa si Isabel passa de tenir 65 anys a tenir-ne 50? El que perdem és massa greu?

9,30h

Treballem amb la Clàudia el seu monòleg d'inici. Primer el fa d'una tacada, a la seva manera, bastant allunyat del que jo imagino, però és perfecte començar tirant-se a la piscina, i ella és una actriu valenta a la que li agrada arriscar.

Investigant en el monòleg i treballant poc a poc cada bloc i cada intenció anem descobrint les particularitats d'aquest personatge: El seu humor, la seva manera de sobreviure, com mira el món, què li fa por, què li arriba al cor. Cada concret que trobem ens ajuda a definir qui és aquesta noia. Clàudia va descobrint aquestes petites capes i ràpidament les va incorporant. Ella diu que és una mica lenta en el procés, però jo la veig fent passes fermes molt ràpidament. Per això em sembla molt necessari començar els assajos d'aquesta obra treballant els monòlegs a públic, no només són els més complexos i com més temps per matissar-los tinguem millor, a més a més són el pont perfecte per després enfrontar-nos a les altres escenes perquè ens expliquen molt bé l'ànima de cada personatge.

Quan acabem, encara no hem passat de la meitat del monòleg, però la Paola comença a estar més aprop de nosaltres.

11h

Arriba l'huracà Anna Azcona. Quin tros de dona. Amb un somriure i un ritme trepidant va posant-se a tothom a la butxaca. Baixem a prendre un cafè i a parlar del personatge i, un cop al bar, comença a repartir petons i abraçades a tots els seus vells amics. Està encantada d'estar al Lliure, com si fos a casa seva, ningú no diria que li vam oferir el paper ahir a la tarda. Està entusiasmada pel personatge, "És un personatge de premi!". Després de parlar una mica de les quatre coses bàsiques de l'Isabel, de com ella és el sostre d'aquesta història i com més amunt anem amb ella millor, seiem amb Manel, Clàudia i Mireia. En un moment ja s'ha creat un ambient de companyia, sé que això rutlla perquè em sento profundament alegre.

12h

Llegim l'obra sencera. Anna ajuda a que tot l'humor àcid i rabiut amb el que he escrit el text surti a la superfície, les seves decisions intuitives(no crec que hagi tingut temps de llegir el text més de dos cops, com a molt) són, en la seva majoria, molt encertades. També comprovo que les escenes que hem treballat amb el Manel i la Clàudia comencen a funcionar, com a mínim, ara per ara, asseguts. Vaig posant les músiques de l'obra per ajudar a crear l'atmosfera.

La Clàudia i el Manel estan encantats. Hem de PARAR la lectura més d'un cop perquè ens petem de riure. Sembla que estem fent una altra obra. Crec que, per fi, CLEÒPATRA és la particular comèdia que jo volia escriure.

14h

Acabem la primera setmana d'assajos endarrerits però entusiasmats.

Dinem Manel, Anna, Clàudia i jo. Veig que realment ara Dylan i Isabel, els grans, són dos animals molt similars, i això pot fer més especial a Paola, la jove. Si treballem per aquesta línia poden sortir coses guapes.

Els hi explico el calendari de la propera setmana. Haurem d'anar per feina per recuperar el temps perdut, però també haurem de deixar que Anna s'incorpori sense entrebancs.

Dedico la resta del dia i de dissabte a traduïr tot el personatge d'Anna al català, ja que aquest és el llenguatge en el que ella s'expresa més còmodament. De fet, ara tenim una obra 99% en català. Aprofito per fer un repàs íntegre al text, perfeccionar-lo. També invento una versió castellana de la lletra del tema musical de Cleòpatra, a partir de la cançó original de 1917 de Morgan i Coogan. Enregistro una versió improvisada, cantada per mi, amb el telèfon i l'envio per wassap a l'Anna, que l'haurà de cantar, i a l'Oriol Pla, coreògraf, i Wolf Gang Lightning, músic i arreglista. Espero que no em perdin el respecte.

No implica res el canvi d'edat en el personatge, realment. Sembla mentida, que no hagi entés encara que les persones no som edats. L'Anna té l'energia, i connecta impresionantment bé amb l'equip.

I així acaba la primera setmana. Ara és important recuperar el temps perdut i redreçar el camí. La propera setmana haurem de recuperar confiança i agafar fermesa com a companyia, per poder fer una arrencada amb arrel.

Podem estar contents, dintre de tot. Obviament, encara que estic content amb com hem solucionat el problema, em sap molt greu haver arribat a aquesta situació. És important fer una reflexió profunda i entendre exàctament què ha passat, aprendre de l'experiència perquè la frustració i l'stress que ha causat no hagin estat en và, però també sento que hem tingut una capacitat de reacció molt ràpida.

I, per descomptat, com sempre, el més important, hem tingut molta sort.