Assajos. Dia 4.

Ahir vam trobar la primera pedra en el camí. Ningú va dir que seria fàcil.

Vam començar molt bé, treballant amb el Manel el seu monòleg. Explorant les diferents possibilitats que té. En un moment donat li vaig demanar que apretés la part religiosa, exaltada, del text, i ell va embogir deliciosament. "M'encanta!", li vaig dir. "Així ho vols?", em pregunta ell, estranyat. "En absolut.", li responc, "Però és un bon punt d'inici." La Clàudia, que acabava d'arribar i repassava les seves escenes, va riure. D'això es tracta, no de trobar el tò en un primer moment, sinò de buscar amb infinita paciència les diferents capes fins que trobem la que ho engloba tot.

També vam començar a mirar com seria el número musical de Dylan. Manel em pregunta si li faré ballar. Veig que no li fa especial il.lusió. Quan li poso el tema i li explico més clarament el que busco pel número el veig somriure. Bé. És bàsic que ell disfruti aquest número.

Els problemes van venir quan, més tard, amb la Cris, vam començar a passar l'escena del tercer acte.

De vegades l'il.lusió es fot una hòstia amb la realitat.

Vam aturar l'assaig i la Cris i jo vam anar a parlar. Els dos vèiem obvi que alguna cosa no funcionava. Vam decidir donar-nos una tarda per reflexionar.

Mentrestant, per no perdre el dia de feina, vam començar a treballar en l'escena del Manel i la Clàudia al 2on acte, l'única que tenen sols. Tot i que no contemplàvem treballar-la i no se l'havien estudiat vàrem entrar ràpidament en el tema. És una escena complexa, amb moltes possibilitats i amb molts paranys també, veig on es senten més segurs i on no acaben de trobar-se. Com sempre, hem d'anar pas a pas.

La resta del dia és bastant feixuc, sé que hem de solucionar la situació amb la Cris i és una situació poc còmoda, per no dir directament fotuda. Per sort, la Mireia Farrarons(producció de La Brutal) es fa càrrec i ens ajuda a no passar sols aquest tràngol.

Al dia següent, ens reunim Cristina, Mireia i jo a primera hora. Cristina i jo ho veiem clar, no volem patir innecessariament i és millor solucionar-ho d'arrel. Decidim que una altre actriu farà el seu paper. Només és la primera setmana i estem a temps. És una decisió dolorosa, però en aquestes situacions el millor que es pot fer és tenir capacitat de reacció.

De tripas, corazón.

Mentres que la Mireia fa les trucades necessàries per començar a buscar una nova actriu, arriba Oriol i comencem a treballar amb Manel en el seu número musical. Una cosa no treu l'altre, i acabem pixant-nos de riure. La Clàudia arriba i s'afegeix al ball. Manel té una personalitat arrolladora, Clàudia és bastant més precisa de moviments. La nostra feina és equilibrar-ho tot perquè funcioni. És el moment màxim de felicitat del Dylan(Manel) i l'hem d'explicar bé. Oriol és un aliat magnífic, i cada cop ens entenem més treballant junts. Finalment, tenim una primera versió del ball per anar perfeccionant.

Dediquem la resta del matí a treballar una mica més l'escena Manel/Clàudia. Ahir ja la vam encetar, però es tracta d'anar trobant nous matissos perquè se la puguin estudiar amb les idees clares. Són 7 pàgines seguides de diàleg delirant i quan acabem ja són les dues i quart. No estic acostumat a treballar mitges jornades i seguiria hores i hores, però el Manel ha de dinar i començar a treballar amb Marcel & Nao a MAMMON, així que tanquem la parada per avui.

Torno a casa esgotat emocionalment pel tema amb la Cris, després de relaxar-me m'hi poso a fer calendari. Amb aquestes sessions de feina més curtes del que tinc per costum em fa por no arribar a temps al dia de l'estrena. Faig un croquis amb els dies que tenim per davant i els reptes a assolir. Tenim molta feina, per descomptat, però no és impossible. Em tranquilitzo una mica.