Assajos. Dia 6

9,30h

Quan arribo, l'Oriol ja és a la sala d'assaig, ha connectat el seu mòbil a l'amplificador i la cançó que li vaig enviar per wassap aquest dissabte sona a tot volum, evidenciant el perquè no sóc cantant professional. Oriol és treballant, buscant moviments pel número musical de la Cleòpatra.

Anna arriba, em diu amb la seva veu cascada: "Encara se m'ha d'aclarir la veu, que ara s'està despertant". Cap problema, tal i com ara sona ja és perfecte per aquesta peça de cabaret canalla que avui hem de començar a esbossar.

Sóc un amant de Stanley Donen, Minnelli, Busby Berkley, del Bollywood dels 50, Démy, i molt especialment de Bob Fosse. El musical, quan no cau en el sucre refinat industrial, és un dels gèneres cinematogràfics dels que mai en tinc prou; i, específicament en teatre, quan he pogut trobar aquelles obres que barregen peces musicals(cançó, dansa, o música en viu...) sense deixar d'explorar en les possibilitats concretes del fet teatral, des del teatre de la Needcompany fins al MONKEY de Damon Albarn, passant pel teatre musical més prototípic però fet amb rigor i amb el punt necessari de canallisme naïf, com el MATILDA de la Royal Shakespeare Company, he pogut vibrar amb la mateixa ingenuitat feliç que quan era un nen i se'm va obrir un nou món veient el MIKADO de Dagoll Dagom. Per això, sempre busco la manera de col.locar algun número musical dintre les meves peces. Dintre del teatre de vocació ritual en el que intento explorar, la música i el moviment són eines infal.libles. I una bona compensació per la tendència dels meus personatges a la febril diarrea verbal.

En el cas d'aquesta obra, fins i tot en un moment havia jugat amb la possibilitat de titular-la CABARET COCAÏNA, quan la idea era fer un homenatge més clar als espectacles més sleazies (tipus Bodega Bohemia) i a la Barcelona més canalla de la història recent. Finalment, el text va convertir-se en una altre cosa, però encara vaig intentar mantenir un punt cabaretero a CLEÒPATRA, del qual els números suposo que seran l'aspecte més evident.

Amb l'Oriol i l'Anna comencem a buscar una estructura per aquest número, a partir de la lletra que vaig escriure només fa dos dies(el número en un principi havia de ser alemany, amb el seu text original, finalment he decidit inventar-me una lletra que sumi més a l'argument global) i la maqueta que ens ha fet el Gato. Comencem a partir de la idea de catarsi màxima del personatge de la Isabel, on ha d'anar relacionant-se amb els altres personatges, i fins i tot atrevir-se a trencar barreres que, en altres escenes, han tingut, i també de participar una mica amb el públic. Arriben Manel i Clàudia i comencen a afegir-se a les propostes que anem fent. Puc aportar coses conceptuals, però és l'Oriol qui les tradueix en moviments. En una altra vida em demano tenir una joventut de ballarí per poder tenir una maduresa de coreògraf.

No acabem amb res excessivament definit, però ens pixem de riure. Bona senyal. Tenim deures, hem d'investigar una mica per avançar cap alguna cosa concreta. Li dic a l'Oriol que es miri "Take off with us" d'ALL THAT JAZZ. Ens hem d'inspirar.

11,00h

Repassem el número del Dylan i li expliquem a l'Anna. Aquest l'anem definint més. És la risión absoluta. La Mireia es seu una estona a mirar i sembla que flipa una mica: "Què trash!". Pot funcionar. Apareix en un moment de la trama on és molt important alleugerir, i per nosaltres fer-ho està sent definitivament molt lleuger. Manel cada cop el disfruta més i es deixa anar. L'Anna s'afageix a partir dels moviments que ja havíem començat a trobar amb la Clàudia.

L'Anna ens pregunta a l'Oriol i a mi si ens coneixem de fa molt. La veritat és que, des de l'adolescent que vaig conèixer fent vídeos delirants als camerinos d'El Cor de la Ciutat fins ara ja ha passat una mica de temps. En els dos anys i pico que li vam dedicar a posar en peu el Maxi de JO MAI no hem deixat de jugar i investigar en les possibilitats infinites que ens dona l'escenari i la interpretació. Tot i la seva joventut, porta el teatre a la sang, però alhora no deixa de ser mai un joc per ell, per això és una molt bona peça en un equip, perquè sempre ens recorda a la resta que fer teatre no pot deixar mai de ser la nostra hora del pati.

12h

Seguim amb el monòleg de la Clàudia, el que dona inici a l'espectacle. Hi ha una part amb moltes possibilitats però molt complexa de donar forma. L'últim dia vam entendre, la Clàudia i jo, que necessita d'una coreografia específica. Abans que l'Oriol marxi, mirem de trobar la partitura concreta. Recordo la feina que estem fent amb LosCorderosSC a un altre espectacle en el que treballo amb Íntims Produccions, WASTED, i la seva obsessió per trobar la multiplicitat de llenguatges que cos i verb poden combinar junts.

Descobrim que aquest passatge del monòleg ha de ser com una kata d'arts marcials, d'alguna manera, i anem buscant els moviments precisos que la conformarien. Clàudia és molt precisa, això ja ho hem descobert, i si domina aquest tros pot acabar per ser molt xulo, fins i tot una mica hipnòtic. L'enregistrem perquè s'ho pugui estudiar.

Quan marxa Oriol tots li desitgem sort: Aquesta nit són els Premis de la Crítica i ell està nominat a millor actor revelació per JO MAI.

13h

Comencem a llegir la nova versió del tercer acte.

Sempre que apareixen canvis, hi ha un moment de comparar uns i altres. Hi ha coses de l'antiga que decidim recuperar. En tot cas, es nota, inevitablement, que el tercer acte és el que menys revisions vaig poder fer(el temps, de vegades, fa acte de presència), i haver hagut de re-escriure'l aquest cap de setmana ha ajudat a afinar coses encara no del tot madures.

L'entenen molt bé a la primera, hi ha poques observacions a fer en un primer moment, poden aixecar-lo sense cap problema: Tenen el ritme i les intencions bastant clares. Com comença a ser costum, és impossible llegir de principi a fi sense que alguna broma o algun riure ens obligui a divagar una mica, a partir del que diuen els personatges. Bona senyal.

Faig unes poques notes i comentem la jugada de demà: Si volem seguir en un bon ritme de treball, hem de fer una primera aixecada d'aquest tercer acte.

14h

Dino amb el Manel i l'Anna.

El Manel s'escandalitza quan l'Anna li explica les seves aventures per Las Vegas. Manel mira  l'Anna com el Dylan ha de mirar la Isabel.

16h

Treballem l'Anna i jo a soles.

A partir dels monòlegs anem fent-nos preguntes i descobrint coses de la Isabel. Qui és. Li parlo a l'Anna d'algunes de les dones treballadores sexuals que he pogut conèixer o de les que he pogut llegir en el procés de documentació del text.

Trobem unes, a grans trets, línies mestres als monòlegs perquè l'Anna pugui estudiar-los amb algun camí dramàtic concret. Així li serà molt més fàcil aquesta memorització-express on s'ha de pujar.

Treballar amb l'Anna és sempre una excusa per deixar anar i escoltar anècdotes divertides i plenes de vida. És, a més, una manera molt profitosa de treballar: Si volem que els nostres personatges tinguin vida, posar la nostra pròpia vida en el procés ajuda inevitablement.

18h

Em quedo a mirar una estona els assajos de MAMMON, de Marcel i Nao. Amb la Mima, el Javier, la Paula i el Manel. M'encanta veure el Dylan des d'un altre punt de vista, i descobrir com era abans de que comencés la meva història. Tant com la feina ho permeti, he d'estar al cas de com avancen les altres obres del tríptic. Així hem treballat des del principi i, per molt que assajar et xucli la vida, és una manera de currar que no hauria de canviar.

Té molt bona pinta. Com sempre, Marcel i Nao prometen festa.

A la nit, rebo aquest wassap de l'Oriol:

"No tengo premio, pero mi madre y yo tenemos cuatro vales de birra gratis"