Assajos. Dia 15.

De camí al Teatre Lliure, em trobo a l'Oriol, esmorzant. Ens trobem amb l'Anna. Els tres pugem a assajar.

9,30h Fem un repàs al número de Cleòpatra. Encara no tenim la maqueta definitiva, feta pel Gato. Tot i això, anem donant forma, concretant en cada moment de la cançó i recordant els moviments que ja hem decidit. Aviat arriben el Manel i la Clàudia. Anem definint les particularitats de la seva participació al número, repetint tant com sigui necessari perquè el seu cos ho memoritzi bé. Malgrat que es puguin agobiar de tant repetir, insisteixo en que ho facin uns quants cops més. Potser estic una mica impacient, però crec que avui toca que els números agafin una mica de força. Oriol, amb el seu bon humor infinit, agafa el timó. Anna treballa com una jabata. Després, passem al número del Manel. Oriol va afinant amb ell aquells moments o moviments que encara no estan del tot agafats. Mireia arriba i, quan veu el número de "Sweet talkin' guy", que sembla ser un dels seus preferits, es peta de riure.

11,30h Descans. Baixem al carrer a fer el cigarro de rigor i a intentar desconnectar una mica. Jo ja estic atrapat i em costa, i quan busco un tema de conversa que no sigui CLEÒPATRA nomès se m'acut parlar de la cutre TV-Movie que vaig veure ahir, tema que no importa a ningú, ni tan sols a mi mateix, ja estic sota la maledicció de l'emperadriu, no puc fer-hi res. Comença a arribar la gent que avui estarà de públic a l'italiana que farem: Paula Ayuso, encarregada de la caracterització; Raimon Rius, il·luminador; Marc Salicrú, l'ajudant de l'escenògraf, Jose Novoa; i l'equip de l'ONZENA PLAGA, David Selvas, Victoria Szpunberg... 

Quan pugem els hi aviso que no veuran més que una italiana, que aturaré i donaré notes sempre que ho vegi necessari, i que els actors poden demanar text quan el necessitin. Tot i això és normal que, un cop comencem, els actors s'animin i deixin sortir les seves emocions. Mentres van avançant les escenes vaig apropant-me a cada col.laborador a fer comentaris tècnics sobre les necessitats finals de cada escena: Aquí ha de posar-se una perruca, aquí la llum hauria de ser així, aquí l'Isabel ha de tenir un aspecte concret... També aprofitem per treballar els canvis d'escena a escena, que en aquesta obra demanen de la participació dels intèrprets.


Per primer cop, els actors fan totes les escenes del 2òn i 3er acte seguides, així doncs, podem començar a veure tots plegats la forma de l'obra. Tot i que emocionalment no hi ha caliu encara, intuïm el dibuix general, quina és l'arquitectura d'aquesta funció.


Situem-nos: Per portar només 15 dies d'assajos, i amb els entrebancs de la primera setmana, tenir dos terços ja muntats està prou bé. Què collons, estem anant molt ràpid(a més tenint en compte que Manel està assajant aquesta obra i MAMMON alhora). Tot i això, mentres mengem uns fideus al Pa Patxoca, penso que no puc deixar que aquesta bona perspectiva em traeixi, i que és important aprofitar que portem un bon ritme de feina per fer que la funció vagi cap on jo crec que hi ha d'anar i no cap a un altre lloc. He de ser tossut si vull aconseguir els matissos i l'aparent desordre que CLEÒPATRA necessita. Els tres actors estan fent una bona feina, però precisament per això la pressió de que aquesta funció tingui la personalitat i la mirada que jo intueixo que pot tenir és encara més forta, perquè amb aquesta materia primera no és una utopia aconseguir-ho. Tenim el necessari per aconseguir fer una peça correcta, però hem de caminar cap a la excel.lència, i sento la responsabilitat d'ajudar a que tots caminem cap aquí. 


He d'anar amb compte perquè és la setmana que ve s'estrena MAMMON i Manel anirà més estressat del compte, però alhora sento que és una setmana important si vull que l'obra agafi la personalitat que necessita. Sento que ara em toca ser més fort i al mateix temps més hàbil, la cosa està en camí, i amb un bon ritme, però és ara quan he d'assegurar-me que el brou va agafant la consistència que necessitem. He de saber plantejar als actors els reptes necessaris perquè no s'acabin d'acomodar, ajudar-los a descobrir llocs diferents des d'on trobar l'arrel dels personatges, i al mateix temps permetre que facin seva l'obra i poc a poc vagin perdent la por al text i a la direcció. És cert que escriure i dirigir té el problema de que pots fer espectacles on tot vagi en funció del text, és aquesta manera d'entendre el teatre, per sort ja en decadència al nostre país, on el dramaturg és l'estrella(els fisioterapeutes avisen: Mirar-se massa el melic pot portar problemes no nomès creatius, sinò d'esquena!). No és aquest el teatre que m'interessa i no vull que CLEÒPATRA vagi per aquí. Per això aquesta setmana és important que treballem molt el joc escènic, és aquí on hauré de posar el foco els propers dies: Els actors s'han d'apropiar del joc escènic i fer-lo seu totalment, aquesta obra proposa un pèndol meta-teatral que per mi és encara més important que el text, i que ens obrirà la porta a, més endevant, trobar la veritable essència d'aquesta obra: El que els personatges no poden dir i no s'atreveixen a fer. Però, ara per ara, si ens centrem en el joc teatral anirem deixant de banda la dictadura del text. Més endavant, la següent setmana, potser, podrem deixar que entrin les emocions reals del que els personatges no s'atreveixen a dir. Per a mi, aquesta és la veritable obra, la que realment vull fer. Per descomptat, si això significa tallar text o canviar diàlegs no he de tenir cap por a fer-ho, però encara és massa d'hora per això, anem pas a pas.


Sobretot, del que es tracta és de que els actors no deixin d'avançar en la feina més matemàtica que ens queda(memorització, marques...) i muntar el 1er acte, però que també tinguin paciència suficient per deixar-se transitar per on els personatges necessiten, i que el que succeeixi davant dels nostres ulls sigui prou orgànic i espontani com el seu propi cos i la seva ànima permetin. I, per això, el primer que ha de ser pacient sóc jo. I és una de les coses que, com sempre, més em costa. I és aquí on dirigir és molt semblant a ser pare: Escoltar, observar, entendre, conduir... i saber esperar.
Aquest és, ara, el meu objectiu principal, més enllà de tenir un 1er acte muntat abans que el temps s'ens llenci a sobre.

Durant el cap de setmana, Marcel em demana un petit diàleg per l'escena final de MAMMON entre Dylan i el fantasma del seu pare. Amb el David tambè parlem de fer un vídeo que pugui servir de teaser i que es projecti al final de MAMMON. No hi ha manera de descansar del tot. La meva germana em truca per anar a la Filmoteca una estona. Per descomptat, aquesta és la pel.lícula que anem a veure: