Assajos. Dia 16.

Dia 16.

9,30h Treballem la coreografia del número final amb l'Anna i l'Oriol i amb l'ajut d'una amiga de l'Anna, la Montse, que és ballarina de jazz. En un principi el número havia de ser més clown, una cosa més còmica, però poc a poc ha anat evolucionant.

És claríssim que hem d'avançar amb el número la setmana que ve, a nivell de dansa i de veu. L'Anna pot fer una gran feina, però necessita tenir les eines necessàries per sentir-se segura. Començo a organitzar-ho tot per fer una avançada radical la propera setmana, haurem de quedar un altre cop amb l'Anna i la Montse per acabar d'afinar la coreo i també amb el Gato per ajudar-la a tenir trucs per la cançó. També haurem d'avançar amb el Gato la setmana que ve amb el tema definitiu, i els arranjaments que necessita. Ho hem de tenir definit tot abans del divendres que ve perquè l'Anna tingui temps de matxacar-ho tot durant tres setmanes i poder estrenar així amb seguretat.

11h Fem un passe 2òn i 3er acte. És el primer que els actors fan seguit i en sèrio. Els hi demano que posin el foco en el joc teatral. La sensació a l'acabar és de desastre total. Jo no tinc tan clar que hagi anat malament, ni molt menys. És cert que a l'"italiana" que vam fer abans del cap de setmana la sensació era més positiva, però aquest cop s'han llençat a la piscina sols, sense que els passi text pràcticament i sense que els hi donés notes mentres treballaven. El que sí que és cert és que necessitaven agafar consciència de què significa realment fer aquesta obra, i una petita sensació de fracàs no deixa de ser una manera d'esperonar-se. Espero.

Per la nit, prèvia de MAMMON: La cosa ha millorat molt des del passe que vaig veure a la sala d'assaig. TOT PELS DINERS és a punt de començar.

Em sembla molt significatiu que, de vegades, quan sento parlar d'aquest cicle/tríptic, senti les paraules "modern" o "radical". Tornant cap al barri, parlant amb el Jose Novoa, els dos compartim la idea de que senzillament estem fent teatre que parla del que passa al nostre voltant, que no deixa de ser el mateix que feien en el seu moment molts dels clàssics que ara estudiem. No hi ha cap vocació, com a mínim amb CLEÒPATRA, de fer res de vanguàrdia, i estaria molt bé, però en aquest cas es tracta senzillament de parlar del nostre ara i aquí de manera honesta i intentant que ho entengui tothom i pugui emocionar a tothom. Teatre popular, vaja, del de tota la vida, si entenem que la música pop i les sèries de l'HBO són cultura popular també, no?